M’omplo els dies de coses a fer per no pensar en hiverns insípidament irrevocables. I somriures. Les setmanes han deixat de ser eternes tardes de divendres i ja no cal que ens esperem fins a les tantes per apagar els dies. Em torno a despertar feta un manyoc de tu amb els llençols marcats a la cara, i encara no he après a reduir el temps invertit en la preparació del termo per poder tornar a dormir cinc minuts més. De moment, no m’he acostumat a tancar els porticons quan surto de la dutxa. Aquest any, sempre que sóc a l’ascensor em passa que he de tornar a buscar les ulleres de veure la pissarra, i encara és hora que superi això de sortir al carrer de fosc. Les tardes, com sempre: si no és a la biblioteca o al Lisboa, me les passo al 56 intentant no fer tard a buscar la Inès al Conservatori.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada