A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

tanco parèntesi).

El sol es pon a Porto. Ni balcons a Barcelona, ni terrasses a Montmartre ni hòsties. Porto. I encara que no sigui amb sabates de taló ni se’m senti abans de girar la cantonada, cansar-me de pujar i baixar i pujar i baixar i pujar i baixar per l’empedrat de Ribeira. Porto i gira-sols a les butxaques, i ràdios enceses en taxis que miren com passen les nits. I aquest sol postís de 'gominola' que brilla esperpènticament sobre el Douro,  i aquestes escletxes que encenen els fanals i que tant mal fa pensar-les. No és que esperi a que es faci de dia; amb una mica de formatge i tres o quatre hamburgueses crec que sobrevisc. Que últimament em sembla que el món és molt nostre i no acabem de ser-ne prou conscients. Que últimament tot és tan fàcil com una instantània des de Gaia, i haver de triar en quina banda del riu volem passar-nos la vida.