els vençuts

Avui a Literatura m’ha semblat que s’acabava una mica el món. I que a les tres sortíem i no quedaven passadissos, ni portes, ni escales, ni fred, ni núvols, ni arbres, ni fulles, ni cucs. Ni la pluja aquesta que se’ns ha calat fins als ossos quan anàvem cap als ferrocarrils, ni els bassals-piscina on hem anat relliscant consecutivament. Com si algú hagués esborrat les tornades a casa amb els cabells gotejant, les jaquetes humides, els mitjons xopats i les bambes-palangana d’aquelles que quan camines van fent un incomodíssim ft ft ft ft ft ft ft ft ft constant. Que no hi havia ni targetes de metro empapades, ni finestres mal tancades, ni diluvis particulars. Ni llums de Nadal a la Gran Via, ni globus, ni festes d’aniversari, ni estovalles de serpentines liles, ni castanyes, ni constipats. Ni fandangos, ni acordions, ni fanalets, ni misèries d’aquelles que no s’expliquen, ni programes de ràdio a punt d’estrenar.