Ara al pis s’han posat de moda les torrades al forn de roquefort amb nous, i que duri. Que duri més que aquest cap de setmana no hi sóc, que me’l passaré llegint, cargolada al terra amb l’estufa a tres pams. Que l’ona expansiva no arriba mai tan lluny com per poder passejar-me descalça, tan tranquil•la, per aquesta mena de castell encantat tan buit de vosaltres. Que aviat ja no em quedaran escales, ni caixes, ni pòsters, ni llumins per anar-me incendiant. Ara ja fa dies que hi rumio, i encara no he aconseguit endevinar què és el que em fa més mal, si allò que mai va ser perquè no volies, o si, definitivament, l’haver-te trobat.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada