A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

odissea postmoderna

Cop de puny a la panxa. Vertigen i desplomar-se a camera lenta amb els ulls tancats de no voler pensar. Decisions precipitades que d’entrada són la llum i que després, inevitablement, acaben per encegar-te. Blau cel i poals d’hivern, no saber -encara- on és casa meva. Lloguers i assassins a sou. Observar-nos sortint de l’escola amb la bossa de l’esmorzar buida i el mocador penjant de la bata, i sentir que aquelles tardes semblaven el principi de la felicitat. Plats de plàstic i sandwich de nocilla. I impactar-se, anys més tard, adonant-nos que en realitat allò era la felicitat. Que la vida sencera recau en l’anticipació de moviments. I en aquesta espècie de mania de prometre –sempre- més del que és.