A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

escolta,

Despertar-me tots els mitjos matins de primavera possibles i arribar a la cuina amb els llençols marcats a la pell. Trobar-me l’Estellés amb un suc de taronja i parlant amb el pare, com quan era petita. Sortir al jardí i pensar que aquest sol meridià zero tampoc està tan malament. Respirar, i notar la humitat salada de qui sap el mar a tres passes. Que les galetes no durin cruixents massa dies, que les llàgrimes salades de diumenge deixin d'encartronar-se a les galtes. Que el porxo de l’entrada sempre tingui el llum encès. Haver de decidir de nou el color de les parets, i que cada vegada que vulgui tornar a casa hagin de passar setanta-sis mil continents.

2 comentaris:

mariona ha dit...

llegir-te m'ha portar records, gràcies!!

balma ha dit...

a disposar... :)