Arribar un dilluns –per exemple- i que sigui el dia més fred de la història, que ens pesi cada vegada més la vida i la mandra. I els núvols. Arribar al metro a hores detingudes, xopa i amb el nocturn de fil musical. Arribar a casa carregada com si fos de fora, quan en realitat no faig més que marxar-ne/tornar-ne cíclicament. Arribar al pis i que sigui el més fred i fosc de la història, que el terra, sense tu, segueixi esquerdant-se contínuament. Ah, sí, i que la tovallola que penjaves sempre darrere la porta, aquesta vegada, tampoc hagi caigut al terra.
2 comentaris:
Gràcies per dedicar-me una carta, cunyi!
Marceeel! Hahaha!
Publica un comentari a l'entrada