A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dilluns

Epístola a un artista ambigu

Arribar un dilluns –per exemple- i que sigui el dia més fred de la història, que ens pesi cada vegada més la vida i la mandra. I els núvols. Arribar al metro a hores detingudes, xopa i amb el nocturn de fil musical. Arribar a casa carregada com si fos de fora, quan en realitat no faig més que marxar-ne/tornar-ne cíclicament. Arribar al pis i que sigui el més fred i fosc de la història, que el terra, sense tu, segueixi esquerdant-se contínuament. Ah, sí, i que la tovallola que penjaves sempre darrere la porta, aquesta vegada, tampoc hagi caigut al terra.

2 comentaris:

Marcel ha dit...

Gràcies per dedicar-me una carta, cunyi!

Balma ha dit...

Marceeel! Hahaha!