A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

Fer  veure que no però voler-te. Voler-t’ho tot. Fer veure que no, però que avui tot sembli una mica com de mentida o de broma o de porexpan. Fer veure que no, però que sigui hivern portes, finestres i conductes de ventilació oberts de bat a bat. I morir-nos i congelar-nos i que nosaltres sigui un mai immens tota la vida. Fer veure que no però finals i principis i jo què sé. Fer veure que no però sí. Fer veure que no però castanyes,  xurros, barrets, galtes glaçades, guants foradats i vinga, va, passegem-nos tota la tarda mútuament, amunt i avall, que ens vegin. Que sembla mentida que no t'adonis que una xocolata calenta, un petó, quinze cançons i cinc-cents cacaolats calents no acaben de ser mai del tot suficients com per fer-me passar les ganes de tu així tan depressa, ho sento.