esperar ser una tempesta

"però és com si aquelles sabates fóssis tu, 
que t'has deixat sencera a casa"

Oliver.

Que passar, no passa res. És fàcil. El mateix procediment de sempre, la mateixa regla de tres: si muntanya, jerseis; si neu, descansos. Si família, la Nikon; si hiverns, literatura. Però és que em sembla que les tres últimes setmanes he passat en 2P per sobre dels dies. Dels dies de veritat, vull dir. D’aquells de llençols i propiocepció mútua alterada. De despertar-nos i ser tempestes o raspalls de dents elèctrics amb llumetes rotllo ovni tamany industrial. D’aquells de baixar a la fleca a primera hora i comprar quilos i quilos de segons i silencis, només. Dies bah, en què la principal raó per fer una cosa és, bàsicament, que no hi hagi cap raó per no fer-la. I jo què sé, que ara que ho analitzo de prop i amb perspectiva ho veig i penso que definitivament sí que he passat una mica de tot aquestes últimes setmanes, i que m’he dedicat al sobremorir amb dignitat, més que res. I que tot això sempre és la mateixa història en bucle i que et cuidis, que t’estimaré sempre perquè ja no te necessit per res.