Hauria preferit explicar-te els meus petits incendis domèstics. El no veure’ns mai més, el sentir-nos eternament culpables de la incomoditat que ens causa el furtiu estar desperts d’un diumenge al matí. Hauria volgut parlar-te de perfums, penjolls, rellotges i mocadors de seda, però no vaig tenir temps. Matins de cendra, carreteres.
I ara, que s’hi escau amb tanta exactitud i antonomàsia, podria, no sé, sortir el sol una mica. Res, uns quants mesos i prou, per poder autodemostrar-nos que no som tan males persones i que a vegades encara acostumem a tenir sort. I tornar a les sandàlies, a les tardes humides de molsa i rieres. Als camps de blat socarrimats de vespre d'estiu.
I ara, que s’hi escau amb tanta exactitud i antonomàsia, podria, no sé, sortir el sol una mica. Res, uns quants mesos i prou, per poder autodemostrar-nos que no som tan males persones i que a vegades encara acostumem a tenir sort. I tornar a les sandàlies, a les tardes humides de molsa i rieres. Als camps de blat socarrimats de vespre d'estiu.
1 comentari:
Moltes gràcies per aquestes petites perles poètiques embolcallades sota el llençol d'una prosa tan excelsa. M'encanta.
Publica un comentari a l'entrada