A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

curem-nos

Ho diu tothom -i jo m’ho crec-, que això no pot acabar-se aquí. Ho diu tothom i tothom té raó, que prou de neons ara verds ara grocs ara roses ara lletres despenjades ara emes i eles foses. Prou de passar-nos l’hivern de vacances mútues, com si el cel no existís i amb la pell freda. Gelada. Prou de calfreds infantils i estúpids a les galtes per haver decidit rentar les ulleres amb aigua i sabó. Ho diu tothom, que les segones oportunitats es busquen, i nosaltres –ho dic jo-, les trobarem. De fet, sort de les cançons. Sort de les cançons i de tenir-nos a nosaltres com a metabòlit indeterminari principal i punt d’inflexió estrella per naturalesa.

2 comentaris:

Anna E. ha dit...

Llevo el poal.
Dins l'aigua, una claror
de primavera!

carme verdoy ha dit...

sort, totalment.