Mil sols esplèndids

"Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades,

o els mil sols esplèndids que s'amaguen darrere els seus murs".

Tothom ho sap, que a fora sempre seguiran passant cotxes. A fora sempre seguirà havent-hi semàfors, ambulàncies, balcons, taxis i contenidors per reciclar. A fora sempre hi ha fulles seques, oasis. Cactus. Vamos, que la vida, a fora, sempre continua. A fora el temps sempre segueix passant a marxes forçades, i els núvols. Els núvols sempre passen, també, oi?. I les ganes de plorar, els singlots aquells dels que us parlava l’altre dia, que són microsegons de diluvi i prou. A fora sempre tot segueix, i en canvi, a dins, sempre tot res. Morir-nos. A dins, paraigües de tot un dia que encara degoten, i gotes que cauen a l’atzar. Parafraseig de l’anar i tornar de les cortines quan passo. L’estufa estossegant. Gota a gota a gota a gota. A dins només fa son i tu respires, tranquil. El gran paradigma del dins desert. El dins sempre és al buit, sempre és dins silenci submarí. Una mica com quan anàvem amb el taxi per Sidi Moktar, que –a fora- se sentia la sorra, el vent, la carretera, les taronges. Però al dins d’aleshores, només un silenci feixuc, humit, palpable. Un dins silenci de diumenge d’agost a les tres de la tarda. Al dins etern de la meva vida, sempre és només un dins somni, sempre és només un dins fang.