Els guants, sobretot.
Sobretot no t'oblidis dels guants.
Primer hi ets tu. I després la neu i totes les altres manifestacions humils de la vida. Els àtoms, les partícules. I la incomprensible bellesa de la mort, incomodant-me més que mai a les passejades de cada dissabte al matí. Les pessigolles. I també la humitat, i l’haver de passar-se la vida relliscant primavera enllà. Primer hi ha el sol, i després tot allò del pànic constant a evaporar-se, a la insubstancialitat irrellevant. L'horror al sentiment de culpa i les ganes de marxar. Les estalactites, els dies aiguamoll infrahumà. Potser que ens rendim i aixequem la bandera blanca. Potser que tornem a les tardes perpètues amb la intensitat tràgica de quan ho distorsionàvem tot i teníem 15 anys.
1 comentari:
... no en sabíem més, teníem 15 anys.
Publica un comentari a l'entrada