A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

fa son

Els guants, sobretot. 
Sobretot no t'oblidis dels guants.

Primer hi ets tu. I després la neu i totes les altres manifestacions humils de la vida. Els àtoms, les partícules. I la incomprensible bellesa de la mort, incomodant-me més que mai a les passejades de cada dissabte al matí.  Les pessigolles. I també la humitat, i l’haver de passar-se la vida relliscant primavera enllà. Primer hi ha el sol, i després tot allò del pànic constant a evaporar-se, a la insubstancialitat irrellevant. L'horror al sentiment de culpa i les ganes de marxar. Les estalactites, els dies aiguamoll infrahumà. Potser que ens rendim i aixequem la bandera blanca. Potser que tornem a les tardes perpètues amb la intensitat tràgica de quan ho distorsionàvem tot i teníem 15 anys.

1 comentari:

Marcel ha dit...

... no en sabíem més, teníem 15 anys.