Cada vegada sé menys per quina punta del metro he de baixar i al final m’acabo passant les tardes caminant andanes. Desaprenc, com sempre. I tu esperant-me a fora i jo que no sé sortir i no ho trobo no ho trobo merda no ho trobo i tothom ha desaparegut i com ho faig i a qui ho pregunto. Cada vegada en sé menys, en sèrio. I a sobre aquesta irreversible hipermetropia que m’ha agafat ara i tu a fora esperant-me i jo que només andana i marços així com de broma i més i més andana rotllo el Laberinto del fauno. Jo només dies andana nits andana setmanes andana llits andana plats andana cafeteres andana dutxes andana. I tu, a fora, dies vorera nits vorera cotxes vorera fulles vorera bicis vorera fred vorera sol vorera fred vorera sol vorera. I és normal que al final de la història t’acabis emprenyant perquè arribo tres mesos més tard i a sobre estic esgotada. Però és que, entén-me, m’he passat l’hivern buscant tot allò que havia de venir després de nosaltres i és per això que acabo arribant desfeta i amb tantes –tantes- poques ganes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada