La gràcia, suposo, es resumiria a trobar el trencament perfecte de tot. Trobar el secret que talli subtilment aquesta catastròfica uniformitat tranquil·litzadora i ens animi una mica. Aconseguir l’essència que ens permeti el·lidir l'anticipació prepotent que sentim tots davant de qualsevol repetició. Inconcebible, com el teu perfum en algú que es creua al mig d’un pas de zebra intermitent. Saber passar de la solemnitat a les molles de pa en una glopada. La gràcia hauria d’estar, també, en estripar la vida en petitismes. Viure de haikus, silencis i paraules pessic. Passar els dies de puntetes, de corxeres. Passar el dia amb mots diminuts: àbacs, pues, fesols. Culleres. I totes les altres circumstancialitats similars.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada