aixelles

Ara, per escriure alguna cosa mitjanament decent hauria de, no sé, llegir i aquestes coses. Llegir i aquestes coses o bé, així com a gran ultimàtum, anar a Cadaqués. Perquè el sol ja el tinc, els balcons ja els tinc, les tardes ja les tinc i les sandàlies també. I l’estiu, casi casi. I les poques ganes de sobreposar-me al caos impossible en què s’ha convertit la meva vida, i els apunts que comencen a multiplicar-se descontroladament. I la necessitat fisiològica de vomitar-ho tot i la intranquil·litat de tenir les frases a la boca de l’estómac i no acabar de trobar-me bé. I el pessimisme de sempre, l’escriure’m a sobre i no saber què. Ho tinc, tot això ho tinc. Ho tinc tot el dia al cap, igual que tinc pilots negres escampats per totes les butxaques i moleskines a sota de tot arreu. Betadine, tirites, gasses i gelocatils. Tot molt botiquín de primers auxilis, tot molt imagina’t que de cop em vesso i la liem. Però què va. Que no hi ha manera, hòstia. I jo m’hi esforço molt, en sèrio: hi perdo els dies, les nits i les assignatures, però el full sempre m’acaba quedant en blanc o amb merdes com aquesta que acabo de fer.