A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimecres

Portbou

La vida John Cage, les finestres obertes i les veus sordes de la ciutat. El sol gran promesa, les cortines esverades, la tranquil·litat necessària de la rutina dels tambors de rentadora, el fred dels dits al teclat. I jo, adormida, que segueixo sense saber ballar. I l’abril anhel, que en qüestió de dies serà cendres, i el nosaltres complement circumstancial. La sorra calenta de les platges, els papers de diari, els gots d’aigua emmetzinats. No sé per què, però des que m’he llevat, que em passaria la vida baixant escales cap al mar. Prometo, la pròxima vegada que em mori, no tardar tant de temps en reaccionar.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Per fi! Ja feia massa que ens tenies orfes de poesia!

Anna E. ha dit...

http://www.goear.com/listen/3f1bcdc/te-debo-un-baile-the-new-raemon-

Marcel ha dit...

"Papers de diari", el llibre d'article del Tomàs Arias. Boníssima la publicitat subliminal que li fas. Ets molt gran!