Als matins em sobren dits, llibres i places enfangades. Em sobra l’haver de desembussar-me de la vida llençol. Em sobren forats a les sabates, dutxes inundades, termos de cafè. Em sobra, així en gran complement circumstancial, la vida. I em ploc. Em ploc jo i em plouen les fulles, els mitjons i les teulades. Em plou l’autoodi i els vidres pedregada. Em ploc i retorno –inevitablement- al tibidabo emocional. Com una patologia intrínseca més o menys latent en mi que encara no tinc superada. Sort que vaig deixar les sessions de psicoteràpia abans de ser racionalment irrecuperable, sort de la grandesa de l’etern retorn a l’escalfor després d’aixecar-me a parar l’alarma.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada