La il·luminació sintètica del transport públic, a les nits, sempre m’ha semblat un atemptat a la intimitat onírica de tots els qui, per les raons que sigui, tornem a casa de fosc. Ho considero un atac a la introspecció necessària que hem de fer tots a certes hores de la matinada. I més si, a sobre, sembla hivern, plou i el vidre del bus s’esquitxa progressivament i els bassals, entre bombolla i bombolla, pampalluguegen neons, llunes, estrelles i els colors impossibles de les faroles.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
3 comentaris:
subscric absolutament! Seria genial viatjar en autobusos foscos, plens de petites llumetes de Nadal, coixins i mantes.
Més d'un s'oblidaria de baixar a la seva parada..
Ego sum lux mundi.
Publica un comentari a l'entrada