El meu estiu es va desintegrar en una àrea de servei la setmana passada. Ara només em queden grapats de poals esquerdats que suren entre l’escuma oliosa de la platja. Noresos, llaunes buides, bassals de pipí, trossos de fusta, filferros. Ressaca postmodernista. Em queda ploure, relliscar, fer tentines. Em queda llanguir, rodolar còdols. Rosegar algues, omplir-me els ulls de sorra. Sobreexposar-me. I l’odiosa retroalimentació infinita del mar.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada