coses que dèiem avui

A aquella ciutat, com que s'hi ofegava, l'anomenava Ofec.

Una coca-cola light com autolesionar-se dramàticament cada dilluns i dimecres. Insistir-te com a únic mètode cognitiu irreconciliable. La llimona que sura entre l’aigua desfeta dels glaçons. I els glaçons, súper inconscients, que s’entretenen esquerdant vid(r)es i líquids. Mossegar-me les ungles, posar-me les ulleres. Arrencar-me les pelletes dels costats. Promoure iniciatives populars per l’abolició absoluta del respirar butllofa. Mastegar pinyols de cirera un cop hagi acabat amb tots els dits de les mans. El soroll nerviós de les bombolles, el gas volàtil, efímer, incontrolat. Que qualsevol petitesa sigui molt més interessant que tot això que ara em toca. I el pitjor de tot: que siguem absolutament conscients de la pèrdua irreparable de tots els nostres dies realment interessants.