L’escalfor enganxosa. Despertar-se regalim. Les mans suades. Moure, noure. El sol impracticable i la franca susceptibilitat de la vida amarada. Marxar, metre. Començar a tenir, per fi, la recompensa sucosa que sempre promet tota aquesta gran parafernàlia. La majestuositat infravalorada dels capvespres, la pell tibant-nos, el record tàcit de les pedres del gorg. Una sargantana. Esmorzar capitells jònics, suar àmfores. Evadir-nos naumàquies i només ser capaç de desitjar la vaporositat tranquil·la que desprèn la llum pàl·lida de primera hora en les estàtues de marbre.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
2 comentaris:
molt bona estada
Llegir l'anada a la tornada. Cop de puny a l'estòmac.
Publica un comentari a l'entrada