La sinuositat implícita de la fusta, el punteig desmesurat dels dits al clave. La carn, el deliri corb i insuportable del vernís. Els moviments excessius dels arcs en contraposició a tot allò ridícul i estàtic. La incomoditat furtiva i brillant del negre a les teves sandàlies. Després de la Badinerie crec que em moriré. Serà un bon moment. I s’acabarà per sempre el malson de les flautes toves, les cadires desfetes. La persistència de les hòsties monumentals. S’acabarà aquest passar-se la vida amb la pell a la torradora i ni així aconseguir notar que el cos se’m escalfa. Que la impertorbabilitat de l’esperit és una meta que ja fa temps que vaig decidir deixar abandonada. Que l’estabilitat psicoevolutiva del meu sobreviure ja fa segles que em resulta impossible tot i els intents frustrats per no despentinar-me.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
gràcies per tornar-me a Bach :)
Publica un comentari a l'entrada