A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimecres

curiosa resistència domèstica

El que em paralitza profundament és només el futur en sobreviure estàtic. La pell regalimant-me pigments, el fetge a vessar de cendra. És la perspectiva delirant de la desintegració a la que ens veurem obligats aquest pròxim setembre. Són els núvols, absurds. Translúcids. Cet air qui m'obsède jour et nuit i la persistència terrible de les caixes apilades als passadissos. Esperant perversament les debilitats dels dies insípids, com -per exemple- avui.

2 comentaris:

Cel ha dit...

Estàs molt piafiana darrerament, oi?

Balma ha dit...

Més que piafiana -de Piaf-, jo diria pifiana. De pífia.