El que em paralitza profundament és només el futur en sobreviure estàtic. La pell regalimant-me pigments, el fetge a vessar de cendra. És la perspectiva delirant de la desintegració a la que ens veurem obligats aquest pròxim setembre. Són els núvols, absurds. Translúcids. Cet air qui m'obsède jour et nuit i la persistència terrible de les caixes apilades als passadissos. Esperant perversament les debilitats dels dies insípids, com -per exemple- avui.
2 comentaris:
Estàs molt piafiana darrerament, oi?
Més que piafiana -de Piaf-, jo diria pifiana. De pífia.
Publica un comentari a l'entrada