A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

sore throat & blocked nose

Que plogui, que plogui molt. Que plogui i que se’m desfacin les pàgines del llibre a escopits. Que plogui molt i que els bassals entrin en erupció, que els arbres supurin presseguers i torradores endollades. Que plogui. Molt. Tantíssim que a cada tsunami motoritzat ens trontollin –als peus- totes les voreres. Que plogui, que plogui molt. Que ploguin els peixos, els avions, els matalassos, les cuines i les papereres. Que ploguin les grues, les làmpares, els ganivets, els mitjons, les paelles. Que plogui, que plogui molt. Que em ploguin el rius, els ports, els vaixells. Que em ploguis tu. Que em ploguin els diumenges, les alfombres, els vespres de literatura i teatleys. Que em plogui jo i la vida evit. Que em plogui aquesta casa que per més que ho intenti mai no acaba de ser del tot meva.

1 comentari:

Anònim ha dit...

M'ha encantat! Altre cop, felicitats!