Les algues, l’escuma, el vent. Els cadàvers petxina, el cruixir de la sorra, les hores perdudes, la suor regalim. Ja fa bastanta estona que ho he superat, tot això. I l’esquitxar-me les cuixes, el plàncton, les pàgines inflades. Ara només floto amb els braços oberts. Suro. Moro. M’esbandeixo. Al pit –encara- el primer esglai de l’aigua freda. I també l’ofec crònic, els crustacis, la sal. Ingravidesa llençòlica, halògens els plecs de la pell. Ara ja fa estona que floto a quilòmetres llum de la platja, ja fa estona que només boies, núvols, fantasmes, ocells. Silencis subaquàtics, verds marins, blaus cels. Ja fa hores que suro asteroides en versió original, sols, genolls, ungles. Convalescència subaquàtica. Ara només moro minuts líquids, floto cagarros, benzines, brànquies. Tot plegat tan senzill com mai més.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada