Avui, aproximadament a mig matí, s’ha acabat el món. Jo llegia Auster a la cuina, amb el pijama encara posat i la finestra oberta. Feia estona que notava, a la pell, els cops de vent i les incomoditats paradoxals de quan alguna cosa s’acaba. Llavors tu, i han saltat les torrades. Llavors la teva mirada de fer invisibles les coses, el fred fiblada. El suc de taronja, les traïcions, els esquitxos mal absorbits de totes les paraules gastades. I, al final, ja se sap: la mítica foscor després d’una llum blanca. Ah, sí, i també que segons abans he estat pensant en Barcelona.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
A mi cada cop m'agrada més, ...i Barcelona també!
Publica un comentari a l'entrada