A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

en arribar la tardor

Des que m’he llevat que no para d’absorbir-me, per la finestra, el magnetisme surrealista d’allò desèrtic. Des que fa boira que ens precipitem, vertiginosament serens, dins d’un altre octubre incrèdul i irredempt. Des que fa pluja que sucumbim atònits a l’inexhaurible plorar esllavissada. Però tothom sap que al final, una vegada comencen a desintegrar-se les torretes i els arbres, tot acaba igual: despentinat, humit. Pèssim. Tothom sap que el final sempre és el fred. I els poals que són escopits que no són més que una nit de cerveses esparracades.

1 comentari:

Marcel ha dit...

"Irredempt"? Què collons són aquestes paraulotes? Ja comences a parlar com els cosmopolites progres de bambes de puntera blanca, americanes de pana i ulleres de pasta!

Puta ciutat... us atrofia el cervell!!