A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

o almenys ho intento

Sempre ha de ser mar. I cels de núvols plastilínics. Muntanyes de pedres tèrboles, muralles, canons, finestres. Fortins en semicercle, petites batalles particulars que sempre acaben sent gratificants. Sempre ha de ser com respirar sota l’aigua, però sabent que tu m’esperes a fora, per si mai me’n arribo a penedir. Sempre és ennuegar-me algues, fer-te ballar coralls de sutja, suar mànigues i enagos de pins. Sempre han de ser ciutats cristal·lines de camins i bicicletes, terres de fusta, ombres intempestives a les tantes de la nit. Sempre és en restaurants dins de túnels, en tu mirant-me, en jo dient-te eternament que sí. Sempre ha de ser –fins i tot ara i encara que no m’agradi- tota la Sardenya al fons de la darrera copa de vi.