Aquesta vegada el cel fatídic de primera hora fa que la platja sencera també sembli un crematori. Només endevino fum, nínxols de fusta vermella, palmeres, vent, barques en descomposició i petxines de marbre. Sec. T’imagino Argelers, em menjo tres dàtils, pelo mandarines i bec una mica d’aigua. Al terra algues, miralls, esquitxos i basardes. Bassals congelats com terrossos de vidre. Si hi fossis seria sucre. Si hi fossis es faria clar, llegiríem Proust i esmorzaríem pastes.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada