L’últim hivern que vam dormir a casa va nevar moltíssim. Tu pujaves la persiana un matí aleatori i jo ràpidament endevinava que -de cop- tot tornava a ser peixera. Els matins d’aquell hivern, a la tauleta sempre hi fumejava la xocolata. Ingràvida, amb un cert deix inflat, més o menys dispers i centrípet. Suau i descolorit, una mica com ara. Tu em llegies i jo, nerviosa, m’arraulia mantes. A fora, només l’aire tou i la vida somorta. Les teulades trencadís, les voreres enterrades. Al fora de l’últim hivern que vam dormir a casa vam començar empassant-nos, a sanglots, els silencis més líquids. Fins que van arribar les nits i les boires. Amorfes, persistents i ridícules. Més o menys com les d'ara.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
2 comentaris:
com s'enyora l'escalfor humana les nits d'hivern!
Molt bo!!
Publica un comentari a l'entrada