A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

in the way she moves

Escriure, desesperar-nos i, malgrat tot, seguir-ho intentant.
 
Això és el poal després del poal, l’enèsim intent de la vida esgarrapada. Això és el jo més sintètic i egocèntric després d’un nosaltres extens, atroç i definitiu. Això ets tu. Perfecte, feliç, sublim, irresistible. Això és com ballar un tango, com els totxos de Liverpool o com adormir-se tot un migdia al ferrocarril. És respirar sol i mandarines per tots els plecs del jersei o les coses tan absurdes com l’olor de casa de cadascú. Ahir, de fet, ja m’ho deies –i tenies raó- que últimament sóc la polaritat aparentment perfecta entre les intenses hores al teatre i les llarguíssimes nits de tos, suor, vòmit i cortines vermelles.