A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dilluns

només sentia vent

Només veig la llumeta d’una casa
que ja no hi és, 
però que em fa sentir menys malaurat. 
Fins que el perill es perdi a l’horitzó.
J.M. 

Primer, el vent. Que es passa tot el dia despentinant núvols, palmeres, persianes de vímet i bosses de plàstic. Que amara el terra de cases, que enverina els últims anhels del sol, que intensifica el verd abrupte dels matolls a les muntanyes. Primer el vent -altiu- convertint-ho tot en cotó de sucre, i després tot el silenci que preteníem. Després tu. Tu i les truites de formatge, tu i els últims petons perfectes, tu i els cinc minuts abans de dormir. Tu i l’olor amarga del detergent. Tu, el vent, el silenci i tota la boira dels meus teus ulls.

1 comentari:

Anònim ha dit...

A veces el viento me dice que no me has olvidado y que guardas aromas de melocotones de media tarde aun impregnados en tu piel.

Un beso muy fuerte desde la capital, donde un desmotivado poeta urbano suspira al recordarte.

P.D: Me sigue encantando como escribes...