bolero

i no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja

Gotes de pluja regalimant pel vidre, cabdells de llana esbudellats. I posem per cas que tots els murs i totes les places i tots els carrers i tots els núvols d’una enorme ciutat. A sota, a les roques, el mar esquitxant –insistent- el rovell incrustat en segons quins trossos de vi(d)a. El cel serà gris com si s’anés a fondre i les palmeres, perplexes, hiperventilant sal i humitat. La clau serà convertir en sutja tota la sorra fina de les nostres platges. La clau, aquesta vegada, serà fugir a cops de partitura. Ametllers florits, boleros i paraigües. Cedir als sanglots riuada i oblidar-me –per fi- d’aquesta por sintètica a la ridícula elegància de la teva veu.