pacient

Ja fa estona que només se sent el rellotge. I els singlots, els llençols, les orquídies. Sec. Miro l’enrajolat una estona. Les teves sabates, les revistes, l’estufa, el Klimt. Ha passat mitja vida i encara només el rellotge. Et noto al cap de tres butaques però m’abstinc. Evito el forat negre dels teus ulls regalim. Aquesta vegada  el final del món fa olor de cafè, tinta i espelmes. La llum, a poc a poc, s’escurça. Quan faltin escassos minuts per la foscor definitiva tu mouràs el peu com portant el compàs, com cada divendres. A fora se sentiran ambulàncies i jo, amb els dits, teclejaré abandonadament el Brahms que mai vaig aconseguir memoritzar. Ens acabarem ensopegant i em diràs –abatut- que la vida, insistent, se'ns esfondra.