De cop, viure és haver d’aprendre a buscar l’abraçada tendra en allò més pervers i ridícul. La temptació fràgil de recaure en alguna de les subtils contradiccions d’un dissabte al migdia o inventar-me un altre viatge a Porto. Fixar la mirada a Londres, gastar els minuts calculant el diàmetre variable de qualsevol lluna plena. Recollir la immensitat del cel en milers de centímetres cúbics. Viure, de cop, és imaginar-nos corrent distrets per qualsevol illa del Pacífic, l’olor calenta i reconfortant del sol quan m’estenc la pell. Viure, aquesta vegada, serà tanorèxia. Viure serà quan aprengui a respirar amb coherència i sigui capaç d’assumir estoicament que els teus llavis siguin hivern.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Balma, viure és, també, disfrutar de les coses senzilles, minimitzar i, si es pot, oblidar allò que ens fa mal, donar sense demanar més que allò que ens puguin donar i, per suposat escriure tant i tan bé com ho fas tu.
anònim
Publica un comentari a l'entrada