Tornar a Angel com vaig prometre aquell agost que algun dia tornaria a banyar-me al llac de Bollnäs. Com si fos la primera vegada que veig els àtics de totxos o sabent que això dels trens a mitja nit al final passarà com amb lo de la pluja: ens hi acabarem acostumant. Com ens acostumarem, també, a aquesta llum dispersa de l’entre setmana o a les extravagàncies eufemístiques d’aquesta enorme ciutat. Com s’acaba acostumant –tothom- a la suor humida de la gespa de primera hora, a l’hipnòtic soroll dels autobusos i a les llums obertes de les cuines mentre tots els altres sopen i nosaltres tornem de treballar.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada