BWV 934

Petit preludi nº2.

Deu ser, em dic, que els junys de màniga llarga, deprimidament grisos, m’avorreixen. I em distrec buscant en el no-res allò que encara em falta. Deu ser, crec, que necessito injectar-me una dosis intravenal de protecció solar factor 50. Deu ser, em dic, un últim intent frustrat de vèncer a la meva nefasta capacitat cerebral d’emmagatzemament, que ha agafat la vertiginosa dinàmica del just do it. No acumula stock, i fa que els records, fumosos, vagin substituint-se paulatinament uns als altres –memòria a curt plaç, en diuen alguns-. Deu ser, penso, que aquesta és l’última alternativa desesperada d’immortalitzar els meus castells de sorra, tan fràgils, tan quiets, tan inestables i tan abominablement avorrits com jo. Deu ser, també, que la semàntica i el lèxic absorbit en els estius inacabables a les platges kafkianes de la plana alta han impregnat el meu subconscient de la olor dels tarongers, i aquest superjo em traeix en els meus –ja massa habituals- moments de debilitat. Deu ser que la sinfonia de la meva vida és igual de plena d’aire que un poal buit de sorra torrada. Deu ser, em repeteixo, que ja he trobat el diagnòstic dels meus migdies desèrtics plens d'encreuats i sudokus: tinc bulímia literària. Ingereixo literatura afamadament i descontrolada, i abans de pair-la, abans d’assimilar-ne tots els nutrients, vomito. Vomito paraules sense solta ni volta, barrejades amb grumolls de pernil dolç i sucs estomacals.

Sigui com sigui, El Poal encara només és un interrogant en negreta, sobretot per a mi. Per tant, teniu tot el temps del món per inquietar-vos, encara em falta trobar-li alguna utilitat.