cosmofobia

Són exiliats en la seva pròpia terra, i de nit, quan ja ningú els pot veure –ni sentir-, treuen la pols de la guitarra, el djembe i la dolçaina. Eterns etílics d’aigua de l’aixeta, vessen llàgrimes seques en un poal foradat, i després es passen el matí absorbint els bassals amb una samarreta gastada. Enyoren –o potser ja no- alqueries milenàries, parets arrebossades de guix blanc i bresquilles furtades. Somien –o potser ja no- i es desperten encara amb gotes de rosada a la pell. Són exiliats de les seves pròpies vides, eterns rivals de batalla, col·leccionistes d’espècies i ceràmica mesopotàmica. A les parets del menjador hi tenen capses de fruita de colors, i al terra, alfombres musulmanes. L’hivern, el gasten al costat de la llar de foc, entre literatura i crispetes, ideant plans maquiavèlics que els permetin acostar-se, de nou, a l’escalfor de la sorra de la platja, a l’ombra d’un simple para-sol de flors vermelles.