video killed the radio star

Decidíem canviar de rumb espontàniament, fondre’ns de les obligacions, i ens replantejàvem -més o menys assambleàriament- el matí mentre engolíem préssecs acabats de comprar i estrenàvem sabates. Caminàvem, caminàvem, caminàvem i caminàvem sense altre direcció que cap, resseguíem carrers de punta a punta, fent equilibri al final de la vorera amb els braços en creu. Ens aturàvem deu minuts davant de cada aparador, i jugàvem a endevinar-hi els ulls de l’altre reflectits. Davant la botiga de samarretes, sèiem a l’altra punta del carrer, i cantàvem en veu alta les frases de les cançons que més ens agradaven. Perdíem el temps, i ens guanyàvem a nosaltres, espiàvem a cada cantonada observant els peus que trepitjaven les rajoles bullents de la pròxima avinguda, i creuàvem els dits per no trobar-nos a ningú conegut que pogués espatllar la falsa ànsia autoimposada d’anonimat. Entràvem a cada botiga per refugiar-nos de l’eterna escalfor dels primers dies d’estiu, i quan vèiem alguna casa enderrocada, sèiem al banc de la Plaça de la Revolució i ens inventàvem relats domèstics veient encara la pintura a les parets de l’edifici del costat. Ens paràvem davant del cafè a escoltar saxos, i després, a l’hora de dinar, hi entràvem. Ens omplíem de projectes de futur estirats a les escales de la primera església que trobàvem, respiràvem fons, contàvem núvols i deixàvem que la nostàlgia d’un pretèrit encara ara massa recent se’ns mengés per dins. La missió més arriscada que teníem a curt termini era no fer res. Ens endinsàvem en juguesques absurdes i penyores irreals, engolíem gelats de torró mentre esperàvem que se’ns fessin les cinc, per anar a casa a berenar entrepans i cireres. Al vespre, quan el sol ja no ens cremava a la pell, ens armàvem amb llanternes i corríem muntanya amunt, fins allà on els arbres cessaven i deixaven a la vista el bast planell on ens estiràvem, cansats, a explicar històries de por. Finalment, sabent que exprimíem els últims segons de vida fins l’endemà, quan sonaven les dotze baixàvem entrebancant-nos amb rocs i sargantanes, per arribar just a temps quan la llum de la cuina començava a perdre intensitat, i arribàvem a casa, i quan ens estiràvem al llit ens notàvem les cames cansades, els peus encetats, les mans adormides i sentíem que el cap ens explotaria.