persianes baixades

Conto els dies que falten, i em marejo. No m’espanta el que sigui que m’espera allà, només tinc por del que em descuido, com qui no vol la cosa, aquí. I l’estiu, que ha deixat de ser un condicional, es reafirma en ell mateix. Suposo que ara, com en cada final –i cada principi-, és moment de fer balanç i d’oblidar la roba d’hivern al fons de l’armari. Desfer-se’n seria massa arriscat, i ja no em veig amb forces. En aquestes circumstàncies és difícil, però, fer recompte de provisions. Sobretot perquè no es pot reconstruir l’ansietat, ni l’abatiment, ni el soroll dels cotxes, ni es pot desendreçar una habitació col·locant idènticament els elements igual que l’última vegada que vas passar per casa. Perquè tot això només és real quan es viu, no quan es recorda. Com les olors. I per fi torno, amb els de sempre –o els d’abans?-, i m’adono que pel camí ens hem descuidat moltes coses, i que a cada diumenge hem perdut trossets de temps imprescindibles per reconstruir-nos. Temps que escasseja, però que diuen que amb les últimes plujes a la comarca, encara en queda molt per a recuperar.