A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimecres

primera parada

Perdre’s. Despertar-se i que la necessitat vital més urgent sigui sortir al balcó, despullar-se i sentir com la pell va absorbint lentament el sol, la salvació més efectiva de les darreres mil i una nits. Una tremolor a la gola i la lluita eterna contra rellotge, i als dits restes de pintura marró i un sentiment claustrofòbic de resignació absoluta. Tenir por, i per enèsima vegada creure més en tu que en mi. I perdre’t, i perdre’ns, i perdre’m per sempre. Ser admirablement conscient de l'error, i saber que per mi, massa mai ha sigut suficient.

1 comentari:

xavi ha dit...

Primera parada a El Poal. No acabo d'entendre massa de què va però m'agrada. Sona bé.
En fin, que inauguro aixins el meu casilleru de rasclets.
Ja aniré passant i tal.