torrades amb mermelada de gerds

Saps que a casa ningú t’espera, han marxat. Cap al sud, com sempre. Aquesta vegada has pogut escollir quedar-te, ben acompanyada, però al cap i a la fi, sola. Hauries volgut –necessitat- desaparèixer amb ells, però els dissabtes al matí encara tenen aquell no sé què que t’atrapa. I més avui, que les estovalles de la cuina ja són netes i al carrer, els balcons encara estan plens de geranis. I t’untes la pell d’aftersun i camines i camines, entre parells i senars, entre carrers, entre cotxes vermells i botigues i nens i faldilles de flors i merdes de gos i places i rellotges de sol que per fi funcionen. I et desfàs. I no saps si és per la calor o perquè les sandàlies t’enceten o perquè la dinàmica que agafa la teva vida et fa vertigen i et provoca nàusees. I demanes a l’estiu que enguany no se’t endugui, siusplau. Tot i que saps que és inútil. Busques darrere la primera torreta que trobes, una mascareta d’oxigen que ja s'han endut. I crides, però la gent que passa pel teu costat ni tan sols aixeca la mirada de la vorera. I els sacseges, i els esgarrapes, però ells segueixen sense respirar. I t’atures. T’atures i respires diòxid de carboni que t’estripa encara més els pulmons, i t’arrossegues desesperadament buscant clorofil·la entre les bústies. I camines, entre més cotxes i més nens i més merdes de gos i més arbres, i arribes a casa, resignada. T’asseus al costat de les estovalles netes i decideixes sàdicament, amb aquella il·lusió que fa anys que ningú et veu als ulls, que dinaràs meló amb pernil.