el fi justifica els mitjans

Encara no, em repeteixo. Aguanto una mica més, una mica més sense mirar el sol. Però, d’un salt, he traspassat el cercle viciós de l’apocalipsis per instal·lar-me en aquest pre-sentiment d’eufòria i incontinència etílica. He caigut, per segona vegada, a la trampa: he aixecat la mirada i he vist que no hi ha ni un núvol i que el blau intens del cel em crida perquè salti i m’enlairi a buscar-te. De moment, però, m’he de resignar a seguir esmorzant talls secs de formatge mentres espero que arribi l'hora. En uns dies, penso, els matins seran meus, i les tardes nostres, i de nou Antònia Font tornarà a ser la banda sonora dels pròxims mesos. Ens enfundarem dins de qualsevol cotxe i caminarem –damunt les ones, o per on sigui-. Iniciarem el tour anual de capbussades per la comarca. I serà el tret de sortida del concurs de pells torrades i genolls encetats més esbojarrat de la història. Arriba un moment en la vida en què el que menys t’importa és el resultat o els danys col·laterals de les teves accions. I jo, més enllà de qualsevol mal presagi, l’únic que vull és estendre la roba al jardí, i que s’assequi mentre ens estenem –a nosaltres- per qualsevol racó perdut on hi hagi un xic d’ombra.