Deixar la maleta per fer fins a l’últim moment, per veure si així el temps s’ho repensa i ens deixa alguns dies més. Voler oblidar el rellotge, i tot i saber que la intensitat de la vida és indirectament proporcional a la quantitat de vegades que el mires, no desenganxar la mirada, cansada a hores d’ara, de les busques. Potser així el tempo s’alentirà i tindrem més hores per decaure subtilment al buit. Perdre hores de son regirant els llençols amarats de suor. Mirar-te, i notar que mai et cansaràs de somriure quan més ho necessiti, i tenir ganes de cridar –de por-. Compte enrere, i les cames em tremolen. La gran desgràcia del fer i desfer maletes és tot allò essencial que et descuides. La paradoxa del marxar, és no endur-te –mai- el més important.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Molt bon viatge a l'edat mitjana. Molt bona estada a la cort del rei Jaume! Sort!
Publica un comentari a l'entrada