tornar a casa

Llegir un llibre sobre el suïcidi i la bogeria quan estàs a milers de quilòmetres del terra és realment la sensació més aterradora que he experimentat mai. No, no soc masoquista però tinc el mal costum de no poder aturar la novel·la un cop ja encetada, per por a que caduqui o es faci agre. Aquí al cel tenen l’aire condicionat massa alt. A més, ja fa molta estona que tinc pipí, més o menys des de la primera vegada que han anunciat l’endarreriment del vol, i d’això ja fa més de dues hores. Tinc pipí, però la idea d’aixecar-me de la finestra m’horroritza, perquè implica l’opció de provocar una pèrdua irreparable de l’equilibri i la simetria astral de l’avió –com si el meu cos fos tant substancialment determinant, pse-. Així que per si de cas, em resignaré a fer balanç de pèrdues i guanys, a fer recompte de proveïdors, existències, immobilitzat material, i de deutors i creditors a curt i llarg termini. Per si quan torni les coses estan massa desendreçades. Mentre em menjo l’últim paquet que em queda de Shortbread Fingers, Higland Speciality, m’autoconvenço de que anirà bé -és el tres de tres, la definitiva- i m’adono que estic en territori neutre dels meus mals de caps, en punt mort, que sóc just a la tangent, que sóc de sucre si no toco a terra i que puc escollir si vull jugar o no, que aquí, al costat dels núvols, tinc el poder de la objectivitat més irrealment subjectiva de tots els trossets de mi que desitgi.