Deuen ser les anades i vingudes sobre voreres amorfes que irreversiblement s’acaben desfent cada migdia, els timbres que sonen sense una prèvia reflexió, així, perquè si i prou, i els esmorzars a domicili acompanyats de les més que habituals sobredosis intravenoses de tes amb llet. Deu ser que contra tot pronòstic encara no us heu oblidat del meu nom i que les maletes ja estan apunt per (des)fer una altra vegada. Deu ser que això de fer endreça de calaixos i armaris suposa un desgast psicològic massa important com per tenir temps d’asseure’s i replantejar-se tal cosa, però aquest any el setembre no em sap greu.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada