collarets de llum

T’espero. Com abans, com sempre, com mai. Fas tard i jo, que m’omplo de pànic per moments, enfonsant-me en mig d’arenes movedisses, pensant-me asseguda al rai de Géricault. Vindràs per l’esquerra –crec- i ràpidament em faré la distreta i m’amagaré tremolosa –histèrica- dins del llibre que fa estona que he deixat de llegir. T’acostaràs, i els tres segons que ens separaran se’m faran tres segles. Et miraré per enèsima vegada, amb regust –encara- de vespre d’agost adolescent. I serà al final de la tarda, just després del segon café, que retornarà la tranquil·litat que vaig oblidar ja fa massa temps. Serà només llavors, sentint que podem ser protagonistes de qualsevol novel·la cremada, que esborraré aquesta set eterna, aquesta buidor existencial crònica. Serà a la tan anhelada Barcelona, als petons de cada semàfor en vermell, en qualsevol boca de metro, que em sabré, de nou i per fi, vertiginosament feliç.