A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dilluns

november rain

Avui, mentre em parlaves, he tingut ganes d’estirar-te del braç i fer-te tornar amb mi a Queralt. Deixar les crispetes amb sucre sobre el cobrellit arrugat, i caminar, perseguir-nos, fugir. Contar tres abans de fer el pas definitiu que ens condueixi a la buidor absoluta, tancar els ulls per evitar vessar-me i deixar que em retornin les ganes de conversa, omplir-me els pulmons de tu i aprendre a respirar. Asserenar-me. Fa temps que vull explicar-te que hi ha dies en què ploc descontroladament. Ploc i la vida se m'escola pell, cortina, vidre, finestra, persiana enllà, i l’esdevenir sona com un glissando mal tocat. Ploc, i els gotims regalimen camal avall xopant-me els mitjons. I el terra, sota meu, és fang.

1 comentari:

Clarissa Vaughan ha dit...

sempre que plou, ha parat de ploure....

o això diuen :)